Quan un país té dificultats és molt perillós fer un plantejament fiscal - BON DIA per Maria Baró. Andorra la Vella 10/10/05 L’ISI passa a ser una imposició generalitzada per a tots els sectors. Passa a ser també una eina més de recaptació per a les arques d’un Estat que s’ha trobat sense diners públics?El missatge més important que m’agradaria donar és que no cal que donem per suposat que l’Estat necessita cada cop més diners i, per tant, podem parlar molt de temps sobre molts conceptes de fiscalitat. Val a dir que sembla que perdem de vista que l’Estat ha de fer una sèrie d’inversions i té unes despeses, i no hi ha gaire gent que es plantegi si tot això és racional. Per això, com a economista puc dir que el que caldria és que en comptes de discutir sobre quina és la medicina que s’ha de donar és veure la malaltia que tenim i avaluar-la. La sensació que em queda és que existeix un Estat massa gran per al país que tenim i el mateix Estat comença a posar en perill l’estructura civil. Les empreses comencen a tenir moltes dificultats, entre altres coses, per la pròpia estructura de l’Estat.
La malaltia a la qual es refereix és precisament que s’està plantejant un debat impositiu en una època en què l’economia del país no passa pel seu millor moment?
Si l’Estat fos més petit també estaríem parlant d’impostos però, possiblement, en un moment més favorable. Un dels grans problemes del debat impositiu actual és que es fa en un mal moment. Recordo que durant el Govern d’Òscar Ribas aquell era un bon moment per començar a fer reformes fiscals, és a dir, un país quan va bé és quan s’ha de plantejar fiscalment el seu model. Quan un país comença a tenir dificultats i les empreses també, és molt perillós fer-se plantejaments fiscals. Tenim un Estat que creix i unes empreses que entren en dificultats per qüestions purament de mercat i afegir el concepte de fiscalitat pot suposar dificultats addicionals. L’Administració hauria de plantejar-se com pot ajudar a les empreses que són de conjuntura difícil perquè n’assegurin la seva viabilitat. I actualment s’està enfocant a la inversa.
Com creu que els empresaris del país acceptaran aquesta nova imposició?
Malament perquè hi ha un conjunt de mesures fiscals i no fiscals, perquè no només és l’ITP, els impostos comunals, l’ISI o l’IMI, és que l’any passat, aquest i els pròxims quatre anys hi ha una sèrie de lleis d’àmbit social que afectaran molt a les empreses. Quan surt un reglament laboral que no facilita sinó que dificulta el funcionament això té una sèrie de costos. Quan estem parlant d’una Seguretat Social que li costa ser viable en el futur i ho fem ara són costos addicionals. Les nostres empreses tindran més dificultats en un mal moment conjuntural i és això el més preocupant.
Ho apunta com un retràs en el camp legislatiu?
Crec que aquesta imposició s’havia d’haver plantejat quan tot el sectors del país estaven en una posició de beneficis. Aquest era el moment de tenir aquest debat.
En tot cas, com veu la moratòria que reclama l’Associació de la Micro, Petita i Mitjana Empresa i, en última instància, el Partit Socialdemòcrata?
No l’entenc, perquè una cosa és expressar els desigs i una altra cosa és ignorar la realitat. Si analitzem la realitat, hi ha un Estat que és el que és, que cada final de mes ha de pagar unes nòmines i que té unes inversions previstes que possiblement moltes d’elles siguin necessàries. Per tant, el problema financer de l’Estat hi és i és molt fàcil parlar de cop i volta de moratòria. Crec que la moratòria ha d’existir per temes tècnics perquè la llei està ben feta. Aquelles dificultats que té la llei actualment i el reglament suposo que les incorporarà. El que ha de fer el Govern és perfeccionar la llei i si no la pot aplicar l’1 de gener que ho faci al cap de sis mesos però no pas per motius polítics sinó tècnics. Al mateix temps, tampoc ha de perdre de vista la resta de lleis i s’ha de contemplar l’aplicabilitat d’aquests textos legislatius en el temps, és a dir, que les empreses puguin anar absorbint tots aquests costos addicionals que se’ls venen a sobre perquè algunes d’elles no ho podran suportar.
Es parla molt de les repercussions d’aquest gravamen sobre les petites i mitjanes empreses. Però i els perjudicis sobre les grans empreses?
Cal deixar clar que no és un tema de dimensions, és a dir, hi ha persones amb petites empreses que passaran amb relativa comoditat aquest tema perquè els seus marges són bons. En canvi, hi ha grans empreses que aquest sotrac el passaran probablement amb grans dificultats perquè els seus marges són petits. És un tema de competitivitat de les empreses.
Manté un contacte permanent amb empresaris d’aquest país?
Estem en la fase que prenem consciència de la situació. Hi ha una llei però encara no se n’ha aprovat el reglament, per tant, és un caramel agre. Perquè hi ha la llei en sí mateixa i una aplicabilitat molt ràpida sense tenir tots els elements de coneixement de la llei. Per tant, a hores d’ara l’empresari està fent els seus números sobre l’estimació objectiva i la determinació directa i quina de les dues aplica. Aquesta és la decisió que han de prendre tant si hi ha moratòria com si no.
Com afectarà a aquests números?
Bàsicament plantejant si seran capaços de traslladar preus a aquests costos addicionals i si el mercat ho permetrà. Llavors possiblement l’empresa sobreviurà però el país perdrà competitivitat. Però, potser alguns s’adonaran que amb els preus actuals ja no guanyen res o molt poquet i amb aquest increment de costos poden situar-se en pèrdues i llavors s’hauran de plantejar la continuïtat del seu negoci.
Fa uns dies la Cambra de Comerç presentava l’informe econòmic 2004 on es posava de relleu que l’economia del país va créixer un 4%. Es pot atribuir novament aquest tímid augment al sector de la construcció?
Absolutament. Tinc tendència a ser molt crític i possiblement per formació professional al costat bo li dono poca importància i em preocupa el costat dolent. Si alguna cosa es pot treure de l’informe de la Cambra de la Cambra de Comerç pel que fa a l’anàlisi de sectors és que en general n’hi ha un o dos que creixen per sobre dels preus, és a dir, que tenen un creixement real. Gairebé tota la resta tenen increments per sota de la inflació, és a dir, tenen un decreixement real o, fins i tot, obtenen xifres negatives. Per exemple, un cas típic és l’electrònica, un sector que sempre ha estat molt important per al país i estem parlant de menys 20% en un any que es continua mantenint la tendència a la baixa, per tant, aquest seria el cas d’un sector tradicionalment molt potent dins de l’economia andorrana que està passant dificultats molt importants. Aquesta penso que és la lectura que des de Govern no es fa quan estic dient que és el moment d’ajudar a les empreses no de complicar-los la vida. Tota aquesta sèrie de lleis fiscals, socials i sociolaborals que hem tingut en comptes de facilitar la vida a les empreses en aquesta conjuntura difícil els l’està complicant.
Les imposicions indirectes també tindran un efecte sobre el comerç i, de retruc, el turisme?
Evidentment, tot és causa i efecte. Andorra és un país que es podria anomenar de comerç turístic, és a dir, la gent ve a esquiar o a passar el cap de setmana i compra. Les obres, les cues i els sorolls ja afecten d’entrada, a més, dels problemes que hi haurà amb els increments de preus que vindran amb aquestes lleis també tindran repercussió, per tant, si dificultem que vinguin els turistes dificultem els ingressos de l’Estat. Per aquest motiu, penso que és un mal model, perquè el que hauríem de fer és avançar-nos a les circumstàncies i no anar al corrent d’aquestes. Possiblement, l’Òscar Ribas fa vint anys ja va tenir la visió adequada, ara anem a contrapeu contínuament.
Va ser degà del Col·legi d’Economistes. Com segueix la demanda perquè es reconegui l’oficialitat d’aquest col·lectiu?
Sí, vaig ser el degà del Col·legi durant molts anys i ara ja fa dos mandats en els quals m’he apartat de la cúpula, en tot cas, això no vol dir que no m’afecti. D’alguna manera, entenc el posicionament del Govern i, evidentment, entenc el nostre. Nosaltres ens considerem i ho som, un col·lectiu que per fer determinades feines "som el col·lectiu" perquè ens hem preparat professionalment per ser-ho. Al mateix temps el col·lectiu que som no és totalment pur perquè no tothom és economista en el sentit de tenir una titulació. Penso que aquí hi va haver un error de partida que va ser facilitar l’entrada a persones que venien d’altres disciplines sempre i quan cursessin una especialització d’economia. D’alguna manera vam desnaturalitzar el Col·legi com a tal, però jo diria que això té solució. En última instància si dins hi ha algú que no ho és, doncs que no faci les feines per les quals el col·lectiu com a tal hi pugui accedir. És evident que el Col·legi d’Economistes ha de tenir la rellevància que pot tenir el d’arquitectes, el d’advocats o el d’enginyers.
L’intrusisme és una altra de les problemàtiques que cal combatre?
És un tema que sempre ha existit i sempre hem dit que les empreses andorranes o, fins i tot, les institucions andorranes fan venir de fora gent que fa la mateixa feina, normalment cobrant més car que algú de dins, això és poc exemplar. Tampoc vull cridar a l’indisciplina. El Govern ha d’agafar als col·legis professionals i exigir i després protegir-los.
