La desigualtat entre funcionaris i el privat a Andorra

- Papà, si Jesús no ens ajuda ho tenim malament.

- I ara? T’has tornat creient?

- Mira, tal i com està la situació financera de la CASS, i tal i com estaran aviat les finances publiques... si no és la mà de Déu, no sé pas qui ens podrà ajudar...

- A veure, explica’m què és el que et preocupa.

- Mira, si et sembla començo fent un repàs històric, si? El 25 de novembre de l’any 1966 a demanda del Consell General i per decret dels veguers, neix la CASS.

Una mútua que neix amb dues branques: la de la prestació de jubilació i la de la prestació de malaltia -això avui continua igual-.

Totes les empreses obligatòriament han de cotitzar per a tots els seus treballadors, tant per la branca de malaltia com per la branca de jubilació.

Tots els cotitzants de la CASS tenen els drets següents:

- Tothom que hagi cotitzat 15 anys té el dret de rebre una pensió de jubilació a partir dels 65 anys.

La CASS abona com a pensió de jubilació el 50% de la mitjana salarial actualitzada per IPC si s’han cotitzat 40 anys

- Nena, això que dius està molt bé, però no és ben bé igual per a tots. Hi ha una gran diferència entre les jubilacions que reben els treballadors, segons pertanyin a l'empresa privada o a l'administració pública.

- El que tu diguis papà, però de cara a la CASS no hi ha diferència. La CASS no diferencia en el moment de calcular la jubilació per a ningú, sigui privat o funcionari.

T'ho torno a dir: "50% de la mitjana actualitzada per IPC si s’han cotitzat 40 anys . Si es cotitzen menys anys, es cobra menys pensió de la CASS. Ara bé, els funcionaris tenen un tracte especial amb el govern, molt generós per a ells, i pagat a les nostres costelles, per tal que encara que cotitzin molts menys anys, amb ells no els afecti.

El 14 de març de 1993 el poble andorrà va aprovar la Constitució, la qual en el article 6 títol 2 diu:

"Totes persones són iguals davant la llei. Ningú no pot ésser discriminat per raó de naixement, raça, sexe, origen, religió, opinió, o altra condició personal o social.

"Els poders públics han de crear les condicions per tal que la igualtat i la llibertar dels individus siguin reals i efectives.

I en el article 37 capítol 6...

"Totes les persones físiques i jurídiques contribuiran a les despeses publiques segons la seva capacitar econòmica, mitjançant un sistema fiscal just, establert per la llei i fonamentat en el principi de generalitat i distribució equitativa de les càrregues fiscals.

L'any 2001 arriba la Llei de la Funció Pública. El govern liberal de Marc Forné per tal de posar-se els treballadors de l’administració pública a la butxaca, els fa funcionaris a tots. Fins aquell moment, en aquest país casi no havia funcionaris. Pràcticament tots eren contractuals i per tant amb uns drets de jubilació com els dels privats. De cop, s’atorga el dret que acabarà afectant milers de persones a cobrar una jubilació equivalent al 70 % de l’ultim salari, entre altres privilegis. I per tant no és veritat el que els funcionaris diuen de que tots ells van entrar amb aquestes condicions. Molts ja estaven a l’administració pública i no eren funcionaris. Va ser una decisió política que era una bomba de rellotgeria. Fins l’arribada del Govern actual ningú va voler quantificar la despesa que això acabaria suposant per a les arques públiques, i clar com que aquest govern els hi toca una miqueta els seus privilegis, tenim muntada la rebel·lió dels privilegiats. Que passarà doncs quan acabin tenint els mateixos drets que la resta dels treballadors?. En qualsevol cas, si un empresari privat hagués pactat les mateixes condicions en la seva empresa fa anys que seria mort i enterrat.

- Papà, has de pensar que els governs liberals que han anat succeint-se des d'aleshores van anar repetint els mateixos clixés, ampliant el nombre de funcionaris sense calcular el cost d'uns avantatges que els prometien, però que no sabien com es podrien fer efectius, més enllà que augmentant la càrrega impositiva de l'obligat tributari. És a dir: la teva i la meva.

- Segur que no és tant greu filla, pensa que els funcionaris diuen que es assumible.

- Assumible? mira et faré uns quants números, ben senzills, per a què et puguis fer una idea.

Dos germans bessons en Gabriel i en Toni comencen a treballar als 25 anys. En Gabriel entra a treballar a la funció pública i en Toni a l'empresa privada. Els dos estan al mateix nivell salarial. Tots dos comencen a treballar amb un sou de 1.000 Euros al mes i acaben la seva vida laboral amb un sou de 3.000 Euros.

- Per a tots dos la mitjana salarial dels anys treballats és de 2.000 Euros, però quin serà el seu salari de jubilació?

- Dons fàcil, si la mitjana és de 2.000 Euros, i la pensió correspon al 50% de la mitjana actualitzada per IPC els hi correspondrà, una pensió de 1.500 Euros si han cotitzat 40 anys. 

- Doncs no, papà. En el cas del Toni que ha treballat sempre al sector privat tens raó: 1500 Euros, que surten de les arques de la CASS. Però no passa el mateix amb en Gabriel. Recorda el regal del GOVERN LIBERAL DE MARC FORNÉ que els atorga el 70% de l'últim salari, per tan en Gabriel cobrarà: 70% de 3.000 Euros es a dir: 2.100 Euros. La diferencia s’accentua,si enlloc de cotitzar 40 anys haguessin cotitzat 20 anys,en Gabriel (funcionari) cobraria els mateixos 2100 euros m’entres que el seu germà Toni (privat) cobraria 750 euros. L’un quasi el triple de l’altre.

Per tant els dos germans havent seguit la mateixa lineal laboral els pertoca un rendiment ben diferent.

En Gabriel, jubilat de la funció publica rep cada mes 2.100 Euros de pensió de jubilació,treballi 20 o 40 anys es igual,sempre que siguin mes de 15 anys.

En Toni, jubilat del sector privat rep menys de la meitat: 1.500 Euros si ha treballat 40 anys o 750 si ha treballat 20 anys.

- El pitjor no és la desigualtat, sinó la manera de fer els comptes:

En el cas del sector privat, en Toni cobra la pensió íntegrament de la CASS.

En el cas del sector públic, en Gabriel  cobra la part que li pertoca de la CASS -els 1.500 Euros si ha cotitzat 40 anys i la resta els 600 Euros que complementen la pensió fins arribar al 70% del últim salari, els aporta Govern. Si hagués cotitzat 20 anys la CASS li pagaria 750 euros i govern 1350 euros mensualment. D'aquí ve la magnitud de la suma  la qual Govern haurà de fer front. -és a dir, que tu i jo haurem de pagar com a obligats tributaris.-

- M'estàs dient que nosaltres paguem la diferència de les pensions de jubilació dels treballadors públics?

- Rotundament SI, i no només per l'aportació de Govern.

Mira els gràfics següents:

Sense reformes, la CASS començarà a tenir desequilibris a partir del 2017, per tant entra en dèficit.Estudi actuarial de la branca de la jubilació:

Aquest no goso comentar te’l, es senzillament esgarrifós. No més has de veure l’evolució del abisme en el qual poden caure.

Sense cap reforma profunda els privats no podran cobrar cap pensió quan s’arribi als voltant de 2030 (o sent optimistes cobraran pensions de misèria) .En canvi als funcionaris el govern els hi seguirà pagant el 70% de la seva ultima nomina, encara que tota ella sigui a càrrec del pressupost de govern. Es a dir els obligats tributaris del sector privat seguirem pagant impostos per les pensions dels funcionaris sense tenir garanties de que la CASS pugui pagar les pensions dels privats. I si el govern s’ha de fer càrrec de totes les pensions, d’on treurà els diners?. Haurà d’anar a l’acadèmia del Harry Potter a aprendre màgia.

- Nena, no creus que tant el Govern Forné com el de Pintat i en Bartomeu no van delegar massa en la capacitat de fer miracles d'alguns sants?

- No ho sé, però recorda, Jesús per la multiplicació dels pans va donar a menjar a 5.000 ànimes, i avui el nostre país en compta vora unes 75.000 i per la pesca miraculosa no tinc clar que el Valira tingui tants peixos.

- Així doncs, si hem de multiplicar els impostos per fer front a aquestes obligacions desiguals la responsabilitat és de persones amb noms i cognoms. 

- Sí. I són els mateixos que avui ens volen donar lliçons per no haver de pagar impostos.

Però nena en Bartomeu esta favorable a una imposició directa.

SI, però recorda la llei 17/2008, que el PS va apadrinar, la qual obliga tots els autònoms a cotitzar a la CASS. Aquesta llei obliga a pagar 400 euros al mes que molts autònoms i petits empresaris no poden pagar. Per si no hi hagués prou amb la discriminació dels treballadors privats respecte als funcionaris, aquesta llei va afegir una altre col·lectiu en discriminació respecte als funcionaris: els empresaris, els autònoms i els administradors.

Ara entra un tercer germà en acció. En Jordi, té 50 anys i és botiguer Aquesta llei l’obliga a cotitzar a la CASS durant els propers 15 anys. El seu germà Gabriel (funcionari) imaginem que també només cotitza els mateixos 15 anys. Un cop més en Gabriel cobrarà 2100 euros i en Jordi (autònom), havent cotitzat els mateixos imports cobrarà 560 euros, cotització inferior al minin de pobresa.

D’Això es diu socialisme selectiu. Es trits però molts polítics o són potentats o són funcionaris i quan van participar a l’elaboració d’aquestes lleis no coneixien, i dubto que coneixin ara la realitat en que esta immersa la petita i mitjana empresa així com una bona part de la ciutadania Andorrana .MAI  i ten-lo en compte MAI han quantificat l’abast del seu actes. .  I encara sort, que el govern del Toni Martí es va inventar la cotització reduïda, que tot i que les pensions encara surten més baixes, almenys no obliguen a tancar portes a aquells autònoms que no es poden permetre pagar els 400 euros, però no tindran jubilació i si la tenen cera de pura misèria.

Si no volem córrer de cara a un desastre social  amb possibles greus alteracions de l’ordre públic, hem de corregir amb valentia aquesta situació. Si cal fer sacrificis per poder tenir  pensions, fem-los tots. Es impensable un col·lectiu amb pensions de primera categoria i un col·lectiu amb pensions de misèria, i que a sobre aquest segon col·lectiu tingui que pagar els impostos perquè els altres puguin mantenir els seus privilegis. Andorra és un país petit i ens coneixem tots. Un país petit com el nostre no pot suportar el pes d’un estat tan feixuc. Per tant el sector públic i el sector privat no poden estar dissociats. Constitució article 6 títol 2, i article 37 capítol 6:

Srs. polítics desperteu, o tindre’m que despertar-vos. Aquesta situació ja no pot continuar.

MARC ALEIX I TUGAS.

CARTA ENTREGADA AL CAP DE GOVERN

Escaldes-Engordany a 10 de juny de 2013


M.I. Sr. Antoni Martí
Cap de Govern d’Andorra


En representació i acompanyat de diversos gremis professionals tots degudament registrats a Comerç i Indústria i al dia de pagament d’impostos i tributs, em plau manifestar-li els fets següents:
Degut a la conjuntura econòmica actual i a les nombroses lleis i reglaments, la nostra relació amb l’administració central esta patint un rebuig i una incomprensió que sense remei ens abocarà a greus dificultats.
Com Vostè sap, Andorra és fruit de la suma d’empresaris, que al llarg dels anys i a través del seu treball i de les múltiples competències assumides amb força perseverança i eficàcia, són fruit d’un total acord i respecte amb el dret Andorra.
M.I. Sr. Martí, sempre hem estat i estem d’acord, com en qualsevulla societat democràtica, que el progrés passa per l’acceptació de noves lleis i per tant dels corresponents reglaments d’aplicació. Però aquest fet no pot de cap manera representar una càrrega administrativa i econòmica per als treballadors per compte propi sense veure a dia d’avui cap benefici; aquest fet fa que l’empresariat andorrà se senti ofès, maltractat, avassallat, per una sèrie d’empreses que no sollament ens aporten cap benefici si no que es comporten com a purs recaptadors d’impostos i tot això amb el vist i plau de l’administració pública. S’ha de considerar que les repercussions econòmiques i efectives de ser reglaments no tenen la mateixa incidència en una petita empresa, que a una gran empresa puguen en ser casos portar certes empreses a la ceba desaparició.
La majoria dels empresaris Andorrans amb demostrat, i demostren el seu “savoir faire” i la seva capacitat d’innovació per a poder mantenir la capacitat empresarial. Per tant, no estem en contra del desenvolupament de noves normatives administratives sempre i quan siguin comprensibles, assumibles i proporcionals a la nostra societat, tot i que se’n reconegui la nostra professionalitat.
Per tant, abans d’emprendre tot procés sancionador , com és el cas actual, a través d’aquestes noves societats, les quals no més ens fan minvar els nostres comptes d’explotació, li demanem que a l’hora d’implantar noves normatives poguéssim seure plegats, empresaris, polítics i l’administració pública, per a poder, de manera constructiva, ser discutides amb els diferents gremis, de manera entenedora de tu a tu, poder encetar un procés de bones conductes, que sense cap mena de dubte seria ben acollit per tot el marc empresarial andorrà.
De la mateixa manera dins el context econòmic en el qual estem immersos i la llei de reglamentació del treball 35/2008 en especial els articles 90.91.92.93.94 i 95, estan abocant moltes empreses a la fallida, alhora és un potent fre a tota nova incorporació dins les nostres plantilles de treball, ja que estan mancats d’un cert grau de flexibilitat alhora de fer aquestes incorporacions i això fa que l’empresari s’estimi més de no fer-les.

Restem a l’espera de la seva resposta i aprofitem l’avinentesa per a saludar-lo molt atentament.

Present i futur de l’hostaleria

El sector està, si una profunda rectificació no s’emprèn de manera molt ràpida, en estat de mort programada

–Papa, has de posar els peus a ter­ra, el valor del teu patrimoni no és ni de bon tros el que tu creus.
–Estic content amb tu perquè sempre tens la manera d’amargar-me el dia, a veure explica’t.
–Ets sobre un núvol, la gestió del patrimoni obeeix a regles, que no vols, o no saps que existeixen. Mira, a títol d’exemple. Durant l’any 2011 s’ha venut l’hotel Paris Bercy, 4 estrelles, de 396 habitacions. Com el seu nom diu, hotel situat al ben mig de París, per un valor d’uns 96 milions d’euros, és a dir, 242.424 euros l’habitació.
–Nena, no està gens malament, doncs aquí encara tenim marge.
–Sí, si no fas cap anàlisi, pots pensar que tens or en vara. Però hauries de pensar que alguna cosa deu passar a casa nostra, perquè últimament no es ven res, i quan es ven els preus són preocupants. Els inversors estrangers que ens havien de salvar no s’han vist enlloc, i els pocs que s’han manifestat encara corren avui dia.
–Però, per què? Els nostres preus de venda no tenen res a veure amb l’exemple de París i amb les transaccions, què passa?
–Mira, els inversors es mouen de manera molt estricta amb estudis més pertinents del que pots creure, i a la vegada molt senzills. Quan s’interessen per una empresa, els primers passos són:
• Volum de negoci de l’empresa. A fora d’Andorra es troba per Internet picant, per exemple a França <>, amb les dades impositives que et donen pots tindre una idea bastant fiable de l’empresa.
• Situació de l’empresa. Lloc de radicació.
• Per l’hostaleria: percentatge d’ocupació, continuant a l’Estat francès.
• Preu mitjà per habitació (IGI no inclòs). Habitació sense esmorzar.
L’inversor estranger disposa d’aquestes bases i el que fa és comparar-les amb les d’aquí, i és aquí que alguna cosa passa.
–Quin és el problema?
–El problema és que l’inversor estranger compara totes aquestes dades amb les nostres, les qual són:
• Volum de negoci de l’empresa. A Andorra només poden disposar d’un any de manera oficial i moltes empreses no disposen de la comptabilitat de fa més de dos anys. Primer punt negatiu.
• Situació de l’empresa. Lloc de radicació. Existeixen bons lloc de radicació. Primer punt positiu.
• Per l’hostaleria andorrana: percentatge d’ocupació donat pel nostre Govern és del 30%. Has de tenir en compte que per a un hotel el llindar de viabilitat mínim se situa pels volts del 40%. Per tant, molts hotels del país només malviuen. Punt molt negatiu.
• Preu mitjà per habitació de l’hostaleria d’Andorra. No arriba als 70 euros, és a dir, al preu d’un dues estrelles del país veí. Nosaltres estem obligats per aquest preu a afegir-hi com a mínim l’esmorzar, i el nostre Govern a través d’Andorra Turisme considera que 30 euros és un bon preu. Amb aquest preu que practiquem només fem que sumar deute, abocant molts empresaris a la fallida, amb poques paraules, a la pèrdua del patrimoni, i amb ell destinant a la misèria tant l’empresari com els treballadors.
–Papa, no cal dir-te que quan un inversor estranger veu aquests resultats, i a més s’informa dels resultats de les últimes campa­nyes turístiques, sense més visió que gastar el diner públic en campa­nyes atzaroses que no tenen res a veure amb el turisme a Andorra. La seva conclusió és clara i inapel·lable. L’hostaleria està, si una profunda rectificació no s’emprèn de manera molt ràpida, en estat de mort programada, portant al cementeri una gran part de la nostra economia. Per tant, el seu valor de mercat és nul, sense cap futur, ni cap atractiu financer per a possibles inversors estrangers per molt que es digui el contrari.
–Nena, la teva conclusió és profundament alarmant.
–Sí, més que alarmant, i així des de l’any 2000; però en aquells anys quan la Unió Hotelera d’Andorra va editar aquell llibret sobre la gestió hotelera, a Andorra se la va titllar de pessimista. I potser que el dirigent actual i els empresaris, si els he de donar un consell, és que se’l llegeixin, però sobretot que actuïn tots plegats, i ràpid. Perquè si aquests números els fas a molts dels altres sectors que composen l’economia an-dor­rana, t’adonaràs que la situació és la mateixa.
–Clar, els inversors estrangers ximples no ho són, només vénen si hi ha negoci i aquí estàs demostrant que no hi ha negoci ,ni perspectives a curt termini. Entens ara per què un negoci pot interessar els inversos encara que sembli a primera vista car i els nostres en canvi no interessen.
–Però amb la nova fiscalitat no creus que les coses podran millorar?
–Quina i quan? Aquest punt és també fonamental per a tot­hom, i ni els uns ni els altres en tenim una visió clara, és uns dels punts profundament preocupants.
–Què hem de fer?
–Actuar amb el cap, deixar-nos de guerres inútils, posar ordre tots plegats, sentit comú, respectar tots els valors que han permès al nostre país d’afrontar la nostra història i com està inscrit sobre la porta de Casa de la Vall, aplicar la nostra divisa. Suposo que la deus conèixer?
–Sí.
–Doncs aplica-la i no perdis temps, que ja veus el panorama.

per Marc Aleix i Tugas - 27/03/2013

Què en pensa del Cirque du Soleil?

Una reflexió sobre l’impacte que pot tenir, o no, la presència de la companyia canadenca al Principat.

–“Papa, per què vas declarar ‘amb Disney s’hi van deixar la camisa i amb el circ s’hi deixaran la camisa i els calçotets’”?
–“Si bé recordes, les princeses de Disney varen ser portades a Andorra per la societat privada Grandvalira per Setmana Santa pensant que serien un gran atractiu turístic. Malauradament, no va succeir el que s’esperava. I el que semblava una gran idea promocional es convertir en un gran fracàs comercial assumit financerament per la societat Grandvalira, i aquí no hi ha res a dir.”
–“Sobre això no hi tens res a dir.”
–“No, solament que el que heu de fer és analitzar el perquè d’aquest fracàs per tal que no es torni a produir. Aquesta anàlisi no s’ha fet, o si més no el ministeri de Turisme no la deu tenir. I el més curiós és que tant el director actual d’Andorra Turisme com l’antic director de Grandvalira surten de la mateixa empresa, és a dir de Port Aventura. L’un, una mica més i arruïna els empresaris que vivim de l’esquí, i l’altre de moment no veig que hagi invertit la tendència negativa que a dia d’avui fa patir tant el comerç com el turisme a Andorra.”
–“Per què no creus que el Cirque du Soleil ens pot portar turisme el mes de juliol? Estàs d’acord amb mi que Andorra viu principalment del comerç i del turisme?”
–“Sí.”
–“Doncs estaràs d’acord que quan es fa promoció aquests dos sectors haurien d’ésser complementaris.”
–“Totalment, però potser s’hauria de veure quins són els nostres productes al llarg de l’any, quin és el públic que hi pot estar interessat, i com s’arriba de manera perenne a aquest públic.”
–“La gent a l’estiu busca mar o muntanya, per tant estaràs d’acord amb mi que nosaltres hem de posicionar Andorra com un perfecte destí de muntanya, amb uns complements de primer ordre. El sector comercial és, i ha de ser, de primera importància. I per tant hem d’invertir en estructures perennes que facin que el nostre producte, Andorra, sigui any rere any més atractiu.”
–“Què vol dir més publicitat?”
–“Tot i que el nostre país té un potencial molt gran l’hem de fer més atractiu, hem d’invertir per humanitzar-lo, i per això el poble andorrà hi ha de participar, hi hem de creure tots, els ciutadans andor­rans ens l’hem de fer nostre. Hem d’ésser tots i cadascun els amfitrions i ambaixadors del nostre país, coneixent-lo bé en podrem parlar amb el cor, i això és el reclam més bo que poden tenir.”
–“La gent de ciutat, que és la nostra clientela, vol veure paisatges. Els tenim?”
–“Sí i molt variats. Et recordo que la Vall del Madriu fa part del patrimoni mundial de la Unesco, potser que algú li ho hauria de dir al Sr. Ministre de Turisme, ja que sembla que no n’estigui al corrent.”
–“Volen veure aigua en moviment. La tenim?”
–“Sí, tenim rius que avui dia estan nets, estanys, cascades, rius en els quals es podria pescar sempre que es vulguin assumir maneres de fer i respectar unes normes. Vaja, el que ja s’està fent en altres llocs. T’he de recordar que existeix en el baúl de los recuerdos de Govern un projecte per transformar el riu Valira en el seu pas d’Escaldes fins a Sant Julià en zona de ràfting i canoa, com es fa a la Noguera Pallaresa. El dia que el club de canoa caiac el va presentar a Govern el pressupost era d’uns 8 milions de les antigues pessetes i podia esdevenir un bon atractiu turístic, a més generaria molts llocs de treball. Passeja’t a la primavera o a l’estiu entre Sort i Llavorsí i te n’adonaràs.”
–“Volen veure animals. Els tenim?”
–“Sí, la fauna d’Andorra és molt rica, l’única cosa és que hauríem de modificar-ne la gestió, i això suposo que acabarà sent de sentit comú. S’hauria, d’una vegada per totes, de posar ordre en la gestió de la fauna silvestre, de tal manera que es puguin veure animals en llibertat en tota la geografia andor­rana, i fer de manera que els pagesos es guanyin la vida amb el seu treball.”
–“Volen veure sol. El tenim?”
–“Papa, si a Andorra els dies assolellats és de les més mitjanes europees més altes. Si els russos vénen a esquiar aquí és, perquè entre altres coses, el nostre hivern per a ells és un hivern assolellat.”
–“Tenim un bon sector comercial?”
–“Com pots tenir-ne dubte, existeixen comerços de tota mena, i l’avinguda Carlemany per fi serà per a vianants. Suposo que hi estàs d’acord.”
–“He rebut aquesta notícia amb gran entusiasme. Mira, t’explico una anècdota que vaig viure farà ara uns 7 o 8 anys amb el meu germà i una petita delegació d’andor­rans. Vàrem anar a la Rochelle a visitar la zona de vianants per veure com funcionava i quina impressió en tenien els comerciants. Primera impressió: les botigues més maques, més chic, vaja, les botigues de luxe estan allà. L’aforament turístic és el més alt de la Rochelle. Al costat nombrosos bars i restaurant, tots treballant. En poques paraules, aquella zona concentra una gran part de la vida ciutadana i turística en un dels pulmons més important de la Rochelle. Parlant amb un dels nombrosos propietaris de comerç que ens varen acollir, li vàrem fer la qüestió següent: ‘Si avui en dia el cònsol de la Rochelle decidís de tornar a deixar els vehicles pels carres de vianants, què passaria?’ La resposta va ésser immediata. Mirant el seu rellotge ens va dir: ‘Són les 10 hores, penso que la primera manifestació en contra d’aquesta decisió seria abans de les 12.’ Per tant, em permeto felicitar la Sra. Trini Marín i el Sr. Marc Clavet per la seva decisió, totalment encertada a dia d’avui. Ara bé, s’ha de fer amb molta cura, donant solucions concretes i encertades als problemes que sorgiran al llarg del procés.”
–“Són de qualitat?”
–“En general, el comerç a Andor­ra és atractiu, tot i que s’haurà de vetllar perquè existeixi la més gran diversitat de productes tenint en compte que a dia d’avui una competició basada només en preus baixos o low cost seria suïcida. El low cost ha de ser reglamentat en llocs concrets fora de les zones de comerç dit de luxe. Hem de crear en els nostres visitants ganes de vindre, desitjos, il·lusió, unes ganes imperioses de tornar. Tot això fa part d’una nova cultura que hem d’assumir com més aviat millor, i per això fa falta formació a tots els nivells. Una vegada més els ciutadans andorrans ens hem de tornar a apropiar el nostre país, el futur és nostre i som nosaltres i els nostres fills els que en podran gaudir.”
–“En què quedem pel que fa al circ, sí o no?”
–“Mira, et respondré diferentment. El Govern, com a bon pare de família hauria de vetllar pels interessos de tots els membres de la família i donar feina a tots i cada un d’ells, fer treballar, animant, posant en relleu, escoltar, preveure. Vaja, creure en la família i sobretot en el producte del treball familiar, fer-la viure en primer lloc.”
–“És el cas aquí?”
–“No, rotundament no. El nostre Govern només pensa en assessors forans, empreses foranes, (les nostres no són prou bones), directors forans... que l’única cosa per a ells és vindre a fer l’agost, com es diu vulgarment. No tenim ningú prou capacitat se’ns diu.”
–“Papa és frustrant, molts de nosaltres quan acabem els estudis tenim accés a bones oportunitats a l’estranger, però a casa nostra el nostre propi Govern ni ens reconeix ni ens dóna cap possibilitat. El ministeri de Turisme n’és l’exemple perfecte. Dilapiden els diners públics a l’estranger sense que ni tan sol es quedi el vent.”

per Marc Aleix Tugas

PIME Andorra i el sistema impositiu

Des del mateix moment de la seva creació, PIME Andorra va treballar per la promoció, defensa i ajuda de les micro, petites i mitjanes empreses del Principat d’Andorra. En parlar del tema impositiu, la posició de PIME Andorra, posició invariable des del primer dia d’ençà la seva creació, ha estat de total acord amb l’article 37 de la Constitució andorrana, fet que em permeto recordar: “Totes les persones físiques i jurídiques contribuiran a les despeses públiques segons la seva capacitat econòmica, mitjançant un sistema fiscal just, establert per la llei i fonamentat en el principi de generalitat i de distribució equitativa de les càrregues fiscals.” Per tant, al llarg d’aquests últims anys i dia rere dia, hem mentalitzat tots els empresaris de la necessitat de portar a terme una comptabilitat el més acurada possible per, en primer lloc, tenir al moment una radiografia exacta de l’empresa i, en segon lloc, afrontar el tema impositiu sense que això suposi un drama, sinó amb la profunda certesa que els béns públics són i fan part de la riquesa de tots i cadascun dels ciutadans. No obstant això, al llarg dels anys passats i malgrat totes les cartes, escrits o reunions que hem pogut mantenir amb l’administració pública o els polítics de tot horitzó, hem de constatar que ben poc se’ns ha escoltat. I avui en dia, l’Estat ens recorda que: “Els obligats tributaris som tots nosaltres.” Fins aquí estem d’acord! Però no farem un resum exhaustiu de les nombroses reclamacions que hem dut a terme durant aquests últims anys, però sí de les que avui en dia necessiten una resposta. CASS i cotització d’autònoms PIME Andorra és totalment conscient de la riquesa que representa per a la població d’un país el fet de poder gaudir d’una Seguretat Social d’alta qualitat. Per això hem d’admetre els paràmetres següents: A qui pertany la CASS? Per part de PIME Andorra és molt clar, la CASS pertany a tots i cadascun dels treballadors i empresaris que a través de les seves contribucions econòmiques la fan possible, i la gestió ha de ser duta a terme per una representació equitativa de treballadors i empresaris representant una radiografia el més exacta possible del teixit empresarial del país, sota l’ull i autoritat de govern. És el cas actual? Un no rotund PIME Andorra demana una rectificació immediata i que s’expressin les possibles responsabilitats de males gestions passades, actuals i futures. La gestió de la CASS ha de ser totalment transparent i els seus equips de gestió han de ser responsables d’una bona gestió, la qual ha de garantir la viabilitat del sistema, tant per les generacions actuals com per les generacions futures. Per tant, s’ha de rectificar, exigir responsabilitats i una total transparència als gestors actuals, ja que no es pot continuar més amb el sistema de desgavell actual. S’han de prendre mesures ja La cotització que aplica la CASS als autònoms ha estat per part nostra denunciada en diverses cartes, sense que en l’actualitat alguna resposta se’ns hagi fet arribar (vegeu l’última carta a la Ministra de Salut i Benestar de data 3 d’agost publicada al butlletí número 4 any 2012 de PIME Andor­ra, pàgines 4 i 5). “Srs. Polítics heu de tenir en compte que als autònoms, és a dir treballadors per compte propi, de manera totalment en desacord amb l’esperit de la Constitució andorrana, se’ls aplica per part de la CASS uns barems totalment injustificats. La CASS, tot i disposar d’una graella de salari mitjà per sector d’activitat del març 2011, no pot aplicar als autònoms uns percentatges de cotització diferents de la resta d’assalariats. No solament s’ha de rectificar aquest fet, sinó que demanem el retorn de les quanties indegudament percebudes i de la rectificació dels regals a certs sectors.” Sector turístic, comerç i perspectives de futur Un cop més i malgrat els nostres nombrosos tocs d’alerta i les nostres cartes i visites al ministeri de Turisme i Medi ambient (vegeu butlletí PIME Andorra pàgines 16 i 17 any 2012), hem pogut gaudir de la mateixa resposta que per part dels altres ministeris, és a dir nada. Tot i fent creure que les campanyes de Just married i de com ells diuen “a partir de 63 euros, hotel més forfet” han estat un èxit, en lloc d’arreglar els comptes d’explotació dels empresaris turístics, no han fet més que crear un profund sentiment de desencís a tot els empresaris que procuren fer les coses el més bé possible. És inadmissible per a un empresari admetre que el teu propi govern t’aboqui a la ruïna, sense comptar amb els danys col·laterals que aquests fets comporten als mercat turístics. Totes aquestes campanyes turístiques pagades amb els diners de tots els contribuents, és a dir els propis sectors, financen la seva pròpia destrucció. La davallada que pateixen els sectors turístic i comercial, no solament era previsible vista la situació que pateix el nostre veí del sud, sinó que, malauradament, s’agreujarà, degut al poc respecte que tenim envers les regles més elementals que regulen tant les activitats turístiques com les comercials. Mantenim de forma errònia una separació entre turisme i comerç, quan aquests dos sectors han de treballar amb una total sinergia i comprensió entre si, tot i tenint en compte les expectatives i drets dels consumidors, fets que desconeixen. La llei de classificació hotelera és obsoleta i quant a la llei de comerç, uns quants privilegiats influents no en volen ni sentir a parlar i el govern ho acata. Sistema impositiu. Com ja he manifestat, PIME Andorra sempre ha estat favorable a l’article 37 de la Constitució, la qual recordo que va ser aprovada per una gran majoria. Avui en dia, en presentar els primer exercicis comptables i recordant l’ISI, impost pel qual el govern és incapaç de dir qui, sí o no, ha contribuït. És un greuge en la competitivitat empresarial i les arques públiques, sense que en dia d’avui cap sanció s’hagi dut a terme, sent sabedor que ja existeixen a casa nostra uns sectors empresarials que ja estudien com no pagar l’impost, tot mantenint pèrdues artificials a empreses dels seus grups, sense cap escrúpol (Business is business), i abocant a la mort l’empresari del seu costat que treballa amb números reals. Fet el trist constat no exhaustiu anterior i a fi i efecte de mantenir les finances públiques en una quantia raonable i per no sentir-se espoliats, PIME Andorra demana els punts següents: -La qualitat d’un Estat es mostra per la qualitat dels seus estaments polítics, i per tant PIME Andorra demana a tots els polítics andorrans l’obligació de predicar amb l’exemple, mostrant a les seves empreses una total transparència en tots els temes impositius, tant en l’àmbit comunal com estatal. -Que sigui obligatori per a tota persona política una total transparència de tot el diner públic gastat o fet gastar per ella en l’exercici del seu mandat. -Tot polític en el moment de ser elegit, haurà de definir els seus béns a l’inici i a la fi del seu mandat, sent penalment responsable davant la Justícia de tota irregularitat. -Tots els comptes comunals i estatals hauran de ser totalment públics i per tant sotmesos a una entitat paritària de vigilància per part de la ciutadania, i si convé, el dret d’aplicar sancions contundents i proporcionals als possibles fets delictius. L’aplicació d’aquests punts i la correcció dels punts abans esmentats, farà que la ciutadania i els empresaris reprenguin a poc a poc la confiança en el sector polític, condició sine qua non de tot futur. Marc Aleix i Tugas - 22/09/2012

Preocupació empresarial per l’afiliació obligatòria a la CASS

La PIME vol que la cotització no sigui fixa i que vagi en funció dels ingressos de cada autònom El president de la PIME, Marc Aleix. Al novembre tots els empresaris, professionals liberals, autònoms i membres de consells d’administració estaran obligats a afiliar-se a la Seguretat Social i pagar 400 euros. Fet que des de l’associació de la Micro, Petita i Mitjana Empresa (PIME) i la Confederació Empresarial d’Andorra (CEA) es veu amb força preocupació. El president de la PIME, Marc Aleix, qualifica com “un greu error” obligar a cotitzar per aquesta quantitat a tots els autònoms. “No hi estem gens d’acord, hi ha qui guanya molts diners i hi ha qui en guanya menys. No poden tenir les mateixes obligacions”, indica l’empresari, qui aposta per aplicar una gradació en les cotitzacions segons els ingressos de cada autònom. Igualment, lamenta els problemes del registre de comerç per tenir controlats tots els autònoms i empresaris del país. “No hi ha cap control, hi ha gent que no ha cotitzat mai i hi ha molts professionals que han de tancar per una competència deslleial que s’està fent amb la benedicció del Govern”, assenyala. El president de la PIME ho diu en referència amb les 4.000 persones que haurien d’estar cotitzant si no s’hagués dut a terme la transitòria de la llei de la CASS, que deixava enlaire durant tres anys l’obligació d’afiliar-se a la parapública als autònoms. “O paguem tots o no paga ningú. És molt injust que hi hagi sectors professionals que paguin i altres que no, i l’administració no està fent res per arreglar el problema.” Qui no va voler entrar en el fons de la polèmica va ser el president de la CEA, Xavier Altimir, que vol esperar a “analitzar amb tranquil·litat” les repercussions del venciment de la transitòria al novembre. Altimir confia que aquesta situació “incongruent” es resolgui en les modificacions a la llei de la CASS, però que “mentre la normativa digui que s’ha de cotitzar, s’haurà de cotitzar”. El representat dels empresaris a la CASS, Josep Montané, no va voler fer declaracions en aquest sentit i es va remetre al que “pugui indicar” el president de la parapública, Josep Delgado, que ja s’ha mostrat a favor de fer complir la llei i perseguir la morositat. TRANQUIL·LITAT ENTRE ELS PROFESSIONALS LIBERALS L’obligatorietat, ara sense escapatòria, d’haver de cotitzar a la Caixa Andorrana de Seguretat Social (CASS) a partir de l’1 de novembre, un cop finalitzat el termini de tres anys de pròrroga concedit per la disposició transitòria a la Llei no preocupa especialment els col·lectius de professionals liberals, un dels quals es veurien afectats per aquest canvi. I el motiu és força senzill, segons han posat en relleu a preguntes del Diari alguns dels seus representants: ara mateix, la majoria ja paga mensualment les seves quotes a la parapública i són pocs els que mantenen un sistema alternatiu. És el cas, per exemple, dels advocats. El seu degà, Francesc Badia, apunta que “la majoria ja som autònoms”. Per tant, tot i que “sé de companys que tenen assegurances privades”, entén que “això canviarà” sense que acabi suposant cap gran daltabaix. Jordi Tejero, màxim responsable del Col·legi de Podòlegs posa sobre la taula que el seu sector tampoc tem problemes. “Sé que tots, tret d’un, estem ja afiliats a la CASS”, afirma. En una línia similar s’ha expressat el degà del Col·legi d’Economistes, Xavier Prats. “La majoria dels que estan exercint actualment ho fan com a assalariats en empreses”, indica el màxim responsable de l’entitat que, per tant, confia que “ens afecti poc”. Per a Prats, finalment, el problema rau més “en el desconeixement” per part de molta de la gent que estarà obligada a cotitzar a partir del novembre. L’Associació de Comptables tampoc es mostra especialment preocupada per com els pugui afectar la finalització de la moratòria. Així ho assegura el seu portaveu, Miquel Calsina. “Tots ja estem com a autònoms”, remarca, per després, això sí, admetre que la legislació, com a mínim en altres sectors, pot provocar maldecaps. “Perjudica per tots dos cantons. Hi ha qui no arriba a cobrar això però haurà de pagar els 400 euros i, en canvi, hi ha gent que voldria cotitzar per una quantitat més elevada i no ho podrà fer.” No són professionals liberals, però en molts casos sí autònoms, els taxistes. El president de l’associació, Joan Antoni García, assegura que “la immensa majoria ja estem afiliats a la CASS i hi ha poca gent que no ho estigui i pràcticament no ens afecta”, comenta. (Article del diari d'Andorra 11.09.2012)

Gestió hotelera a Andorra

Qui dia passa any empeny ha estat la divisa reina al nostre país i en l’actualitat dos sistemes s’enfronten, quantitat i qualitat

per Marc Aleix i Tugas - 29/02/2012


Malgrat ser una feina engegada fa més de 10 anys, el món hoteler i el comercial del nostre país estan profundament dividits.

Aquesta divisió sembla no haver importat gaire als diversos governs. Qui dia passa any empeny ha estat la divisa reina al nostre país i en l’actualitat dos sistemes s’enfronten, quantitat i qualitat.
L’estructura de país ha estat dibuixada, al voltant dels primers dies del segle XXI, d’un liberalisme absolut, en l’eufòria del lema El mercat regularà el mercat i el fet de la nostra suposada superioritat. No es van tenir en compte els fets següents: la població que ens visita sense fer nit que s’anomena excursionista, tant del costat francès com espanyol, viu en un radi estimat de 250 quilòmetres d’Andorra. Aquests veïns de casa nostra vénen a passar el dia i aprofiten per comprar productes de primera necessitat, alimentació, roba o altres. I aquí el lema continua sent El mercat regula el mercat. No ha estat ben entès per nosaltres. No hem volgut veure la realitat. Aquesta clientela, avui en dia, troba al costat de casa seva el mateix que venia a buscar a casa nostra, amb l’agreujant que no hi ha diferencial de preu ni servei que justifiqui el viatge a Andorra. Tant d’una banda com de l’altra s’han fet estudis de mercat i les rectificacions pertinents i nosaltres ens hem quedat obsolets. Avui en dia no solament som incapaços de rectificar, sinó que pretenem, a través de l’aflorament d’una multitud d’establiments Outlet, recuperar el mercat, sense adonar-nos de la perillositat que això comporta i dels costos que la comunitat ha d’assumir.
Pel simple fet de política d’escala, som incapaços de lluitar en aquest camp amb els nostres veïns, amb la trista realitat que la percepció que tenen del nostre país és deficitària. Any rere any perdem excursionistes.
Pel que fa als visitants de més de 250 quilòmetres i que en teoria han de fer nit a Andorra, la percepció que tenen és la mateixa, per molt que fem dir el contrari en les diverses enquestes. En boca del M. I. Sr. Francesc Camp, ministre de Turisme i Medi Ambient, “des del 2004 s’han perdut més de tres milions de visitants; dels gairebé 12 milions s’ha passat als prop de 8,5 de l’any passat, i d’aquests només un 23% pernocta al país”. He de dir que per primera vegada es reflecteix la trista realitat fins ara amagada.
–No hem definit correctament el producte.
–No hem donat una imatge conforme a la identitat ni comercial ni hotelera.
–No hem sabut posicionar-nos en els mercats.
–No hem sabut determinar els eixos de comunicació.
–No hem sabut determinar els eixos de comercialització.
–No hem sabut detectar els segments de mercat.
–No hem sabut definir les accions comercials.
I tot això?
Perquè senzillament el turisme no ha estat la preocupació per part de cap Govern anterior. Com que aquest venia sol, no ens ha preocupat mai el perquè.
Totes les veus discordants han estat titllades de pessimistes, ofegades per un sens fi d’estudis realitzats per mercenaris estrangers a preu desorbitant i buits de contingut i oblidant que actualment es fuig de la quantitat. El temps i la percepció dels nostres visitants han canviat sense que ens adonéssim.
Qualitat: segons el diccionari té dues definicions principals:
1. “La manera de ser bona o dolenta d’alguna cosa”. I s’oposa senzillament a la quantitat.
2. “Superioritat, excel·lència en alguna cosa”.
Les aspiracions dels consumidors en matèria de qualitat són:
–Qualitat en les informacions sobre producte o servei.
–Qualitat del producte o servei.
–Qualitat dels serveis annexos.
–Qualitat / preu.
A Andorra podem assolir quests criteris? Rotundament, sí!
Per sort disposem d’uns establiments hotelers i comercials que físicament no tenen res a envejar als de fora.
Però l’esperit qualitatiu implica cert estat d’ànim en l’empresa i una profunda consideració del seu staff. Cadascun ha de sentir-se responsable i acomplir el millor possible les feines que li són impartides per a l’obtenció màxima de satisfacció del client.
La recerca de la qualitat total que fa part del procediment implica un respecte absolut a la reglamentació en vigor, la posada en marxa d’una organització i un procediment adaptat a un control continu dels resultats obtinguts i accions correctores quan sigui necessari. Tota empresa ha d’estar immersa en el procediment. El procediment de qualitat reposa essencialment sobre les bones pràctiques. La conformitat a les normes i als reglaments tècnics és clara i ben definida i generalment ben integrada en l’empresa ja que la seva justificació és evident.
El procediment ha de ser preventiu, actuant sobre l’organització i els mètodes de treball, la mobilització i la satisfacció del personal.
Tot i que aquest procediment per definir la qualitat és imperatiu, no vol dir que es podrà invertir la tendència altament perillosa d’aquests últims anys, sobretot d’un dia a l’altre. Per això ens fa falta la implicació de diversos ministeris: Turisme, Interior, Finances, Sanitat, Educació, de tot l’empresariat i ciutadans, per tal de retrobar un futur esperançador i posar el nostre país, Andor­ra, a la posició que li pertoca, és a dir:
La joia dels Pirineus.
Venent el país com un producte de qualitat i no només per un preu simbòlic. La recent Copa del Món, si més no, ha pogut mostrar a tota la ciutadania el que un equip ben avingut, format i amb una molt forta persistència i cohesió en el temps podia assolir. Tot el món de l’esquí l’ha felicitat. Aquesta pistonada no es pot perdre.
En canvi, voldria recordar com un malson passat l’última campanya de promoció del Govern. Andorra no es pot vendre com Port Aventura, no és un producte ordinari, no tot són empresaris disposats a vendre a qualsevol preu. Però la imatge que aquesta campanya escampa és afligent per als empresaris i personal que prova de fer les coses com s’han de portar. Un país que es vol fer dir turístic, ha de tenir molta cura amb la seva imatge, que és molt fràgil.
Els invito a llegir o rellegir una publicació de l’any 2000 encomanada per la Unió Hotelera d’Andorra i patrocinada per Crèdit Andorrà, escrita per Gaudit, amb la realització gràfica de Raül Valls, anomenada: Reflexions sobre la gestió hotelera a Andorra.
En aquells temps el tema ja era d’actualitat.
Si n’haguessin fet cas... otro gallo cantaría.