“L’oblida’t “ Tributari.

“L’oblida’t “ Tributari.

Si algun dia m’haguessin demanat de parlar d’impostos, o de taxes, o d’ economia , m’hauria costat creure’m.

Més encara, si m’haguessin demanat de parlar-ne en un fòrum format de persones especialitzades, d’experts, crec que hauria fugit amb una molt bona excusa, la de mal pagador.

Però, bé, sigui perquè no m’ho vaig pensar prou abans d’acceptar el repte, sigui perquè la proposta de la Societat Andorrana de Ciències em va agafar desprevingut i massa relaxat aquell vespre quan el telèfon va sonar a casa, fa un parell de mesos, aquí estic, envoltat de persones que d’això en sabem molt més que jo, i sense més escapatòria possible que la defensar la meva ponència.

Per tant, no orientaré la meva exposició des del punt de vita tècnic, no ho sabria fer, soc massa inexpert en el tema, i a més faria competència deslleial a un sector de professionals ben formats.

Ho orientaré des del punt de vista del que gairebé mai està consultat, a Andorra, a la Seca a la Meca o arreu del món, a l’hora de prendre les grans decisions d’estat: el ciutadà, l’empresari, i si petit, encara menys consultat, l’assalariat, el jubilat, és a dir, tots els que obligatòriament els tocarà pagar i... callar. Els que junts disposen d’un potencial immens que no saben utilitzar. Per això, el meu punt de vista reflectirà, amb més o menys encert, el punt de vista del descuidat tributari o amb un joc de paraules casolà, “ l’oblidat “ tributari, fent referència, cal dir-ho ? a l’obligat tributari del qual, darrerament s’ha fet tant esment.

El model fiscal andorrà ? quin hauria de ser ?

Si agafem la paraula model, en el sentit de la definició del diccionari de la llengua catalana, llegim: “ Allò que hom imita o hauria d’imitar per la seva perfecció“ .

D’aquesta definició se’n desprenen dues reflexions.

Una, que el model que hauríem d’imitar és el de cap impost: aquest, potser, seria el model perfecte. Però, si somiar és gratuït, viure costa car, i doncs aquest model no és aplicable i per tant, imperfecte.

L’altra reflecció és que a Andorra ja fa anys i panys que parlem d’un “model” de país, i probablement des de que tenim Govern, que no vol dir que tinguem us de raó, sentim parlar “d’un model de país”, i per tant d’un model d’impostos, model eludit o improvisat.

Segons el país que voldrem tenir haurem de pagar uns impostos, o, potser, segons els impostos que podrem pagar, tindrem un tipus de país, amb, o sense model.

El debat continua obert, més obert que mai, ja que darrerament l’introducció de l’ISI, IMI, IPI i altres impostos indirectes a Andorra ha creat tanta alarma com les malifetes del “Chicungugna” a l’Illa de la Reunion.

De sobta, amb poc preavís i amb menys explicacions encara que les es propicien als passatgers de l’avió al moment d’embarcar, ens arriba aquesta plaga impositiva.

Per més Inri, cal tenir en compte que la cultura fiscal de “ l’Oblidat tributari” és més curta que l’avís de les sirenes dels ciutadans a punt d’ésser bombardejats - Gairebé nul·la.

En dos mesos, t’havies de decidir per “determinació directa “ o “estimació “. Havies de procedir a realitzar uns càlculs que si les grans empreses andorranes podien fàcilment assumir, a les petites empreses andorranes, se’ls feia molt complicat.

Resulta que, per qui no coneix Andorra de ben a prop, el nostre Petit país, i dic “ petit “ a propòsit i sense cap menyspreu , al contrari, està constituït de 96% de petites o molt petites empreses.

Així doncs, el petit empresari, sovint acumula les funcions de patró, d’assalariat, de tècnic, a les quals ara, se li haurà d’afegir, la de comptable.

Entre aquestes petites empreses, algunes mai havien disposat d’una comptabilitat que no fos gran cosa més que obrir i tancar un calaix, una comptabilitat ben casolana, i en tot cas, el marc general fiscal quedant per definir des dels “ imposants “ fiscalitzadors, ningú tenia ben clar quin havia de ser el model que empraria.

Voldria, aquí, obrir una parèntesi i aprofitant els experts que m’envolten, saber si el marc general fiscal o el pla general comptable estan ja definits o si encara estem en busca d’un “ model.”

Un cop més, a manca de model, indecisió i indefinició generen dubtes, angoixa i de retruc pessimisme, un flat favor a l’empresari.

Queda clar que al discurs oficial de caire optimista de “ tot va bé”, “tot està sota control” i “ no hi ha motiu d’alarma “, nosaltres oposem un missatge de preocupació, de dubte, crec , sans i lícits

I doncs, perquè preocupació?

Perquè, a manca de “ model “ ja fa temps que “ l’oblidat tributari “, d’una manera o altra, ja va tributant.

A tal efecte, permeteu-me que us faci una petita relació del què ja fa alguns dies que anem, els uns o els altres, quan no és tots plegats, pagant a les arques públiques:

- taxa sobre la tinència de vehicles.

- taxa sobre el consum.

- impost de mercaderies indirectes.(IMI)

-tarifa exterior comuna (TEC)

-cànon sobre el consum de electricitat

- cànon sobre el consum de telèfon.

-taxa sobre el joc del bingo.

-taxa per raó de servei de fer publica notarial.

-impost sobre transmissions patrimonials immobiliaris (ITP)

-impost indirecte sobre la prestació de serveis bancaris i serveis financers.

-impost indirecte sobre la prestació de serveis de assegurança.

-impost indirecte sobre la prestació de serveis empresarials i professionals

-impost sobre la producció interna(IPI)

-impost sobre les activitats comercials(IAC)

- taxa sobre el registre dels titulars de activitats econòmiques.

- taxa de la oficina de marques.

-taxes judicials.

-taxa en matèria de immigració

-tributs comunal “no m’estendré”

-impost tradicional del foc i lloc

-impost sobre la propietat immobiliària.

-impost sobre els rendiments arrendataris.

-impost de radicació d’activitats comercials,empresarials i professionals

-taxes per la prestació de serveis comunals

-impost sobre la prestació de serveis(ISI).

- Taxa sobre d’inspecció tècnica de vehicles, ara casualment en via de privatització i augmentada d’un 10%, o més. ( 26 )

- IGI aviat, i en el futur el probable impost sobre les societats oscil3lant entre el 5% i el 13 %, del qual, “el model” d’inspiració ens podria venir d’Irlanda, segons declaracions del Ministre d’assumptes Exteriors.

Per sort, en mig d’aquest enumeració no sé si exhaustiva, però extenuant de llegir i gens exaltant d’afrontar, m’alegro de no ser ludòpata i de no està sotmès a la taxa sobre el joc del Bingo. D’alguna cosa m’escaparé i portaré el feix impositiu de manera més lleugera.

Però si, i ben contràriament als que alguns em voldrien fer dir, com molts dels meus conciutadans, no estic de cap manera oposat a contribuir amb el meu esforç laboral i personal a les despeses generades per l’administració pública, el que crec que des de l’Estat, s’ha oblidat de fer, és considerar les despeses que la gran majoria d’ empresaris, petits per essència, amb consonància amb el país, han hagut de suportar. Vull parlar de la contribució exagerada a les arques privades d’alguns terratinents, propietaris de locals comercials o d’habitatge, no tots, per sort, que han sucumbit a les sirenes de l’especulació financera i han generat, per a ells, beneficis substancials i per als seus llogaters unes despeses importants que han malmès l’economia productiva andorrana.

Vet aquí, una contribució no pública que prou ha gravat l’economia andorrana i que a escala de país, acabarà, potser, matant la gallina dels ous d’or.

Difícilment pot l’empresari, l’assalariat, el resident o ciutadà andorrana prosperar si, per una banda no es té en compte que abans d’introduir nous impostos, hagués estat assenyat disposar de temps per instruir, educar els futurs obligats tributaris i alhora, introduir mesures compensatòries.

Si no s’hagués tingut en compte que l’obligat tributari ja contribueix a les arques públiques, i que potser s’hauria hagut d’harmonitzar la introducció dels nous impostos amb les taxes, tributs i cànons ja existents.

S’hauria hagut de tenir en compte les despeses importants que molts petits empresaris han de sufragar en concepte de lloguers sovint en desproporció amb l’activitat econòmica generada i els beneficis produïts.

Tenir en compte la manca de garanties de poder renovar el lloguer del seu local comercial, Més d’una vegada hem sentit a parlar de lloguers triplicats o quintuplicats a la renovació del contracte.

Perquè govern ha seguit com a únic precepte de la seva política que el lliure mercat tot ho regula, i no ha seguit les recomanacions de l’article 32 de la Constitució que ben clarament ens diu :

L'Estat pot intervenir en l'ordenació del sistema econòmic, mercantil, laboral i financer per fer possible, en el marc de l’economia de mercat, el desenvolupament equilibrat de la societat i el benestar general.

Tenir en compte que els impostos, segons diu la nostra Constitució, han de ser sufragats per tothom, segons les seves possibilitats.

L’ Article 37diu:

Totes les persones físiques i jurídiques contribuiran a les despeses públiques segons la seva capacitat econòmica, mitjançant un sistema fiscal just, establert per la llei i fonamentat en els principis de generalitat i de distribució equitativa de les càrregues fiscals.

No és pot imposar l’activitat econòmica d’algunes empreses quan altres sectors o alts sous de l’empresa privada o de la funció pública ben superiors als minsos o inexistents beneficis, en queden exempts.

No es pot parlar i introduir impostos indirectes sobre els serveis i ignorar els impostos directes sobre beneficis de les empreses.

Algunes empreses a Andorra no generen activitat i produeixen uns beneficis sucosos, aquestes, però, queden curiosament en marge de tota càrrega fiscal. On és la distribució equitativa de les càrregues fiscals?

També, tenir en compte, que el creixement econòmic d’Andorra està estancat, possiblement immers en un retrocés preocupant, ho diuen les mateixes estadístiques oficials, fa pocs dies, en les quals se’ns anunciava, que el primer semestre de l’any 2006 havia vist una davallada de les pernoctacions de 270 000 unitats, o per altra banda, que des de l’any 2000 el nombre de visitants a Andorra ja no solament es manté, sinó que inexorablement disminueix.

No tinc intenció d’entrar en una llarga i avorrida relació de dades. Deixem-ho així, la nostra economia va mal.

Un model fiscal ha d’anar emmarcat dins d’un model de país, i tinc dubtes, profunds, i certament ben fundats, a la vista del dia a dia andorrà de si encara no preferim parlar del sexe dels àngels, de política ficció, de futbol o de la reintroducció de l’os o del trencalòs, en lloc de definir i d’aplicar, una vegada per totes, el model que volem.

Un model fiscal ha d’anar acompanyat d’un projecte de país rigorós. Dubto, un cop més, que aquest sigui el cas.

La pregunta podria ser: Com podem demanar un esforç de contribució als empresaris, assalariats, i altres residents a Andorra quan l’economia andorrana passa pel que probablement, seria el seu pitjor moment en els darrers seixanta anys ?

Com podem afegir més càrrega fiscal a la llarga llista anteriorment esmentada?

Per acabar, i com a conclusió, no definitiva, ja que suposo que les ponències i conseqüents debats donaran per a molt, i tot i amb això, el debat sobre un model fiscal andorrà, o forà, no quedarà mai clos, voldria dir, que, el què per a mi, inexpert econòmic i fiscal, un model hauria de considerar, seria:

- Uns impostos lleugers, en els quals tothom , i insisteixo, tothom, en la mesura de les seves possibilitats, amb impostos directes i indirectes hi contribueixi.

- Impostos molt lleugers sobre les activitats comercials, sempre i quan es generin beneficis substancials.

- Impostos sobre inversió estrangera a fins especulatives

- Impostos sobre els sous a partir d’uns salaris importants amb relació al nivell de vida a Andorra.

- Uns impostos que no serveixin únicament a suportar la despesar pública sinó també a crear opcions de vida i de treball entre els menys afavorits.

- Considerar la “ petitesa del nostre país “la constitució i la fragilitat dels que porten anys treballant a Andorra i copsar el parer dels que hi viuen i treballen abans d’anar a consultar assessors forans, que, per molt vàlids que siguin, per ara, eludeixen la realitat del present, la de l’Andorra del 2006, amb la seva llarga trajectòria d’indefinició constant, buscant un model de país, amb la mira posada en aquest llunyà horitzó 2020.

- Perquè 2020 ? Quan els problemes del 2006 i del 2007, conseqüència de no voler veure la realitat dels anys passats, d’eludir tossudament aquest model de país i de fiscalitat que ja hauríem hagut de tenir des de fa anys.

Copsar el parer del ciutadà de peu, en un país tan petit com el nostre és gairebé una obligació. Anar a buscar assessors forans i llunyans per definir una política econòmica andorrana, és, al meu entendre, un error massa sovint repetit, a més de costar car.

Sobretot, establir un sistema impositiu que sigui equitatiu, clar i entenedor per a tothom, elaborat amb realisme i des de la realitat del país, tenim en compte la trajectòria econòmica i social .

Finalment en marge del tema proposat, crec que em toca agrair a la Societat Andorrana de Ciències, a la seva presidenta, la Senyora Àngels March, als Membres de la Junta i

Altres organitzadors d’aquest certamen, no solament d’haver-me convidat, si no també, d’organitzar, un cop l’any, al menys, una reflexió, compartida, entre experts i societat civil, sobre el passat, el present , i el futur de la nostra societat.

És un exercici, al meu entendre, sà i imprescindible.

Gràcies, dons, a la Societat Andorrana de Ciències, i gràcies, també, als demés assistents per haver-me amablement escoltat.

Claude Benet